Resum de les esmenes a la Llei de l'Audiovisual de Catalunya
Text complet de les esmenes de la llei de l'Audiovisual de Catalunya
El tercer sector de l'audiovisual comunitari i "públic no institucional" inclou emissores de ràdio i televisió que siguin propietat de sectors organitzats de la societat civil, intentant que aquesta propietat correspongui al màxim ventall possible de col·lectius i entitats que no tinguin afany de lucre , que defineixin uns criteris clars d'accés i gestió per persones i grups de la comunitat (geogràfica o d'interessos) a la que s'adrecen, així com mecanismes de control per garantir aquest dret.
QUÈ PROPOSEM?
1- Màxim ventall possible de col·lectius. Maximització de l'ús de l'espectre radioelèctric (entenent-lo com a bé escàs) i fomentant la cooperació- col·laboració entre grups socials.
2- Sense afany de lucre. Per definició només poden tenir afany de lucre els mitjans comercials, a diferència dels públics – ja siguin institucionals com comunitaris-.
3-Comunitat. El tret distintiu dels mitjans comunitaris és que s'adrecen a una comunitat concreta. Aquesta comunitat en l'actualitat, i degut als canvis tecnològics i d'organització social i productiva, la podem entendre com a geogràfica, però també com a comunitat d'interessos (per exemple, la comunitat que es va crear al voltant de la negativa a la guerra).
4-El tret distintiu d'un mitjà comunitari és aquesta comunitat a la que s'adreça el mitjà. Els grups i persones d'aquesta comunitat han de tenir drets d'accés i de gestió al mitjà, i per això cal garantir uns criteris d'accés públics i transparents i uns mecanismes de control per garantir aquest dret. Ha de ser aquest l'element característic i definitori d'un mitjà comunitari.
• Per què i quin TSA?
Cal que hi hagi a casa nostra un reconeixement del tercer sector o “públic no institucional” de l'audiovisual amb el mateix status que els altres dos sectors tradicionalment regulats – l'institucional i el comercial- ja que a cada un d'aquests li correspon una funció diferent a la nostra societat. Utilitzant el dret comparat podem veure l'apartat 3.1.b de la “Broadcasting act” (1991) canadenca. Conseqüentment, caldrà una una reserva de l'espai radioelèctric d'un 33% per a aquesta modalitat de ràdio i teledifusió sense discriminacions de caire tècnic (com ara la imposició de potències reduïdes). I com a últim, que no menys important, cal que hi hagi un recolzament econòmic cap a aquests tipus de mitjans per part de l'administració (mitjançant subvencions o altre tipus d'ajudes) i per part del sector comercial de l'audiovisual. Com a propostes concretes en citem dues:
-Que els operadors privats, en el cas de la televisió digital terrestre, hagin de sufragar la part de les despeses que suposa el manteniment del canal radioelèctric múltiple que correspondria als mitjans comunitaris.
-Que els operadors privats estiguin obligats a destinar, com a mínim, cada any, un 2% de la xifra total d'ingressos obtinguts durant l'exercici anterior, d'acord amb el seu compte d'explotació, al finançament dels mitjans comunitaris.
El sector privat extreu importants beneficis mitjançant l'ús de les comunicacions, ja siguin audiovisuals o no. Conseqüentment, pensem que la iniciativa privada ha de contribuir al desenvolupament d'experiències que suposin un major grau de cohesió social. El mercat no pot desentendre's del desenvolupament social, i menys en un camp tant sensible com és la comunicació. Així ho han entès iniciatives d'altres països, com per exemple Holanda o Canadà on l'administració ha obligat a les companyies privades a garantir espais al cable pel desenvolupament de mitjans comunitaris.
• Garantia del dret d'accés de la societat civil als mitjans de comunicació públics (i privats).
El dret d'accés de la societat civil als mitjans de comunicació és part inseparable del concepte de Servei Públic. L'apartat 3 de l'article 20 de la Constitució ja el contempla (dret d'accés dels grups socials significatius). La Corporació Catalana de Ràdio i Televisió també l'ha recollit, tot i que de manera insuficient. A la resta de mitjans públics no se'n fa esment.
El procés d'elaboració de la llei de l'audiovisual de Catalunya hauria pogut ser el moment en què aquest dret d'accés reconegut constitucionalment sigui desenvolupat d'una vegada per totes. Després de més de 25 anys és totalment inconcebible que un dret no hagi estat desenvolupat. Però el mes greu és que aquesta manca de desenvolupament no suposi cap mena de preocupació per part de les autoritats competents, sinó tot el contrari: l'excusa per no garantir el dret. El reconeixement que hi ha una llacuna en la legislació, però la no voluntat de voler-la pal·liar, és un acte de total d'irresponsabilitat i un atemptat a qualsevol idea garantista del dret.
• Transferència de competències en matèria de comunicació a la Generalitat de Catalunya.
En plena societat de la informació les polítiques comunicatives esdevenen una qüestió central en les nostres societats. Per aquest motiu, la lluita per la transferència de competències en matèria de comunicació audiovisual a la Generalitat de Catalunya ha de ser una de les principals prioritats per part del govern català.
L'acceptació d'aquestes suposaria per un costat el reconeixement del dret a definir en el nostre país el marc comunicatiu i les regles de joc més adients pel context social català. Per l'altre costat suposaria l'adequació de les lleis a la realitat social catalana que es diferencia d'altres realitats per la vitalitat de la seva societat civil.
