Número 6 de la revista A Prop Comunicació, setembre de 2005
Algunes raons del tercer sector audiovisual
(veure'n pdf)
Si fem una mica d'història de la televisió i la ràdio a Europa, ens adonem que ha vingut marcada per una bipolaritat entre el sector públic i el sector privat. El primer, segons el model imperant fins els anys 80, va néixer per garantir tant la plena informació de la ciutadania com també funcions educatives i d'entreteniment. A canvi d'exercir el control i gestionar l'espai radioelèctric (de titularitat pública), l'Estat i totes les administracions s'havien de comprometre a promoure l'accés social, la participació ciutadana i també l'autogestió de les ràdios i les televisions de titularitat pública. Però aquesta pràctica sempre ha estat molt residual i, amb el temps, ha minvat. En descobrir la gran eficàcia dels mitjans audiovisuals per al poder polític, han predominat una ràdio i una televisió públiques cada cop més institucionalitzades i, fins i tot, al servei d'uns colors polítics determinats.
El terme de tercer sector audiovisual resulta molt útil per plantejar que el sistema audiovisual actual no és prou complet ni satisfactori, sinó que va coix. Li manca una tercera pota. Si bé la societat civil històricament sempre s'ha dotat de mitjans audiovisuals propis, ni públics ni privats, sinó comunitaris, lliures, alternatius, associatius, ciutadans, etc.; mai se n'ha pogut garantir l'existència ni aconseguir la sostenibilitat. No es pot deixar escapar cap altra oportunitat. El tercer sector és necessari per assegurar el dret de la comunicació i la llibertat d'expressió. És totalment il·lícit continuar relegant la societat a una funció de mera consumidora de productes, cal fiançar la capacitat comunicativa de crear i emetre continguts que li és inherent.
Des de l'Assemblea per la Comunicació Social (ACS) ens va semblar que calia aprofitar el procés d'elaboració i discussió de la Llei de l'Audiovisual per exigir que s'hi garanteixi un tercer sector audiovisual en igualtat de condicions amb el públic i el privat. L'esborrany de la nova llei reconeix la possibilitat que hi hagi ràdios i televisions sense afany de lucre, però les inclou en l'apartat de mitjans privats, com un espai marginal enmig de la selva comercial. Des del tercer sector, cal que trobem fórmules per generar iniciatives de ràdio i televisió de gestió oberta, participativa, horitzontal, on hi participin el màxim ventall de veus de les comunitats de referència.
Carme Mayugo
Assemblea per la Comunicació Social
(www.okupemlesones.org i www.demanala.tk)
|
