|
Revista Illacrua, maig 2004
Per un nou sistema de mitjans
Des que el 5 d’abril de l’any passat es va convocar
la primera assemblea, el camí recorregut ha estat llarg i
sinuós. D’un primer moment d’eufòria i
de consecució de molts suports per part dels moviments socials
es va passar a una temporada de qüestionaments per tot arreu
i petites decepcions. Durant els primers mesos de 2004, sobre la
base d’un treball conjunt i de fons entre el grup promotor
de la iniciativa, l’Assemblea per la Comunicació Social
(Acs), recolzada en la campanya Okupem les ones! (www.okupemlesones.org),
s’ha immers a fer realitat una ràdio i una televisió
dels moviments socials i a consolidar un espai ampli de reflexió
i acció en el camp comunicatiu.
Les assemblees mensuals i el treball de les diverses comissions
però també les emissions puntuals de ràdio
i de televisió van tramant una Acs oberta als col·lectius
de transformació i crítica social, i a totes les persones
que estan d’acord amb els principis fundacionals (Vegeu al
web “Proposta de document base per a la redacció dels
estatuts de l’Acs”) i s’hi van afegint. Un dels
objectius finals és experimentar fórmules de gestió,
organització i producció per crear i que l’Acs
sigui titular d’una ràdio i una televisió que
esdevinguin veritables mitjans de comunicació.
Actualment més de 80 col·lectius i entitats ja han
donat suport a la iniciativa. Com a membres de l’Assemblea
per la Comunicació Social, cada un d’ells ha subscrit
una carta adreçada a la Generalitat de Catalunya i també
al Consell de l’Audiovisual (Cac), en la qual es reclama tant
l’atorgament d’una freqüència de ràdio
i una de televisió per als moviments socials a Barcelona
com també la regulació del tercer sector audiovisual.
Aquesta ha de servir per reconèixer una nova modalitat de
mitjans de comunicació, la social. Atrapada fins ara en la
dicotomia de titularitat pública i privada, la societat exigeix
dotar-se d’una veu pròpia. Es tracta de prendre la
paraula sense haver d’esperar que ningú la doni, com
a engranatge essencial perquè la ciutadania pugui exercir
plenament els seus drets de lliure expressió, organització
i comunicació.
L’espectre radioelèctric, tot i que arreu es té
en compte com un bé públic, fins ara encara no ha
gaudit del seu reconeixement real, i l’Acs postula que l’única
fórmula possible és que la societat assoleixi un rol
actiu, tot gestionant els seus propis mitjans. Tant si les freqüències
es concedeixen com si no, la intenció és iniciar les
emissions regulars tant de la ràdio com de la televisió
en breu, un cop es compti amb la infraestructura necessària
per fer-la possible amb uns mínims de qualitat tècnica
i d’abast suficientment ampli a la ciutat. Les aportacions
econòmiques dels col·lectius i entitats, però
també les individuals, a més de les iniciatives puntuals
per obtenir recursos que promou l’Acs, són essencials
per abastar aquesta fita.
Comunicació bidireccional
El sentit dels dos mitjans que impulsa l’Assemblea per la
Comunicació Social rau a trobar vies per estructurar-se i
treballar des de i per al teixit social de base. Per tant, es tracta
de contribuir no solament a connectar la gent sinó sobretot
a enxarxar-la i mobilitzar-la. Es conceben com un fòrum de
debat constant entre totes les ànimes dels moviments socials
i també com un espai de trobada i confrontació amb
el conjunt de la societat. Tant la ràdio com la televisió
–cada un amb les seves possibilitats tècniques, formals
i de llenguatges– es veuen com a mitjans des dels quals articular
i coordinar experiències, moviments i iniciatives a través
de l’intercanvi comunicatiu, i també la gestió
horitzontal i col·lectivitzada.
Tot això vol dir compartir aquesta ràdio i aquesta
televisió, que esdevinguin eines útils i emmotllables
per relacionar-se els uns amb els altres (sobretot per a una intervenció
política real), que el públic i els equips de producció
es confonguin a través de la participació i la socialització
de coneixements, que els diversos agents implicats creguin en el
procés i el flux constants, etc. En definitiva, el repte
no és altre que reinventar els mitjans de comunicació
amb la intenció que no s’adjectivin així perquè
hi ha un consens après sinó perquè realment
ho són en sí mateixos.
L’element clau i innovador de la campanya Okupem les ones!
és que l’assemblea es concep com la propietària
tant de la ràdio com de la televisió, i també
com el màxim òrgan de decisió de les fórmules
d’organització i gestió, de la definició
del sistema de finançament, dels criteris d’accés
als mitjans, de les programacions i els continguts, etc. Ara bé,
aplicar tot això en el dia a dia, i també fer realitat
tant la ràdio com la televisió implica molta reflexió,
experimentació, debat, atreviment, tests, errors. Des de
l’Acs, s’és plenament conscients que caldrà
anar creant i també consensuant com han de ser i què
impliquen una ràdio i una televisió gestionades pels
moviments socials, de titularitat compartida i col·lectiva.
Els moviments socials i la comunicació
Però el pas de la teoria a la pràctica, d’allò
que és estratègicament necessari a allò que
és assolible a curt termini no és gens senzill. Si
bé l’Assemblea per la Comunicació Social i la
campanya Okupem les ones! han sorgit a Barcelona en un moment de
fort activisme social, també és cert que en l’àmbit
comunicatiu estava gairebé tot per fer i per anar articulant.
Els moviments socials han viscut quatre anys que s’han caracteritzat
per una elevada capacitat de mobilització i també
d’estructuració en xarxa (i s’han multiplicat
amb èxit campanyes i plataformes), on diverses iniciatives
de crítica radical al sistema flueixen i s’entrecreuen
tot reconfigurant un entorn de transformació social. Però,
la ciutat, molt vigorosa en altres èpoques, ha anat perdent
el control social real mínimament desitjable sobre els mitjans
de comunicació públics (cada cop més institucionalitzats
i també més servilistes als interessos partidistes)
al mateix temps que anaven perfilant-se com a guetos i fins i tot
desapareixent els mitjans de comunicació associatius o alternatius
que van emergir amb força durant els anys 70 i 80.
En aquest context, la necessitat de confluència entre una
tendència i l’altra no s’acaba d’entendre
com una necessitat urgent i inajornable. Malgrat que d’oportunitats
ja se n’han perdut, fins i tot massa, tant la dedicació
com la capacitat d’influència dels moviments socials
en el sector mediàtic ha estat molt episòdica i tampoc
mai no s’ha acabat de reconèixer com un àmbit
acció i d’intervenció clau. La crítica
sistemàtica i poc reflexiva els ha anat conduint vers postulats
de contrainformació que sovint s’instal·len
en el cofoïsme i la reproducció dels usos mediàtics
instaurats, o bé cap a l’atac indiscriminat als media
(sobretot la Tv) per se, per la naturalesa que se’ls adjudica
com inherent i inqüestionable.
Per això, l’Acs també té el repte d’erigir-se
en un espai ampli de reflexió i acció en el camp comunicatiu.
La reapropiació d'espais comunicatius usurpats a la societat
(siguin del sector que siguin), la intervenció en els processos
comunicatius del poder (polític, econòmic...), la
creació de xarxes entre espais comunicatius... són
línies de treball que l’Assemblea per la Comunicació
Social no pot descuidar. De fet, reclamar la regulació d’un
tercer sector audiovisual no treu exigir un sector públic
no institucionalitzat i també una revisió del dret
d’accés.
Carme Mayugo
Integrant de l’Assemblea per la Comunicació Social
Peces
Allò que fou...
Fins als anys 80, la recuperació de les llibertats democràtiques
va donar pas a Catalunya a l’emergència d’un
sector mediàtic força vigorós, sobretot en
el cas dels mitjans de proximitat. La primera televisió local
de l’Estat espanyol, d’iniciativa ciutadana, va ser
la de Cardedeu (1981). Arran d’aquesta experiència,
es van anar multiplicant per tot el territori (als barris de Barcelona
i bona part de les poblacions mitjanes) televisions locals molt
dinàmiques i de caire experimental. Ara bé, les entitats
que les van promoure no van tenir mai gaire clara la seva vocació
de ciutadanes, i durant els anys 90 ja es va apuntar una forta tendència
a la municipalització i la institucionalització de
les estructures de gestió, organització i producció.
El cas de les ràdios va ser més ric, però no
per això menys complex i fins i tot contraproduent. Si bé
a les darreries dels anys 70 van emergir un bon nombre de ràdios
lliures i després d’altres de tall veïnal i comunitari,
aquest sector també va caure massa aviat en l’establiment
de guetos comunicatius i processos de desnaturalització.
L’oportunitat de crear un sector fort i radicat en el control
social que va brindar un tímid intent de regulació
de les ràdios locals va acabar abocant una gran majoria a
convertir-se en mitjans municipalistes i sota el control gairebé
exclusiu dels consistoris de torn.
En els darrers anys, enmig d’una desregulació crònica
de la radiodifusió local, han proliferat ràdios i
televisions locals de caire comercial, que s’han anat apoderant
de les freqüències i han aprofitat la manca de polítiques
de reequilibri.
La via del tercer sector audiovisual
A l’Estat espanyol, cap de les lleis, decrets i reglaments
que, dins d’un marc legal volgudament caòtic, se suposa
que han pretès regular l’àmbit comunicatiu,
no ha previst fins ara l’existència (i encara menys
la necessitat de garantir-la) d’una tercera tipologia: l’associativa
o lliure o comunitària, que podria aplegar-se sota l’epígraf
de tercer sector audiovisual. Per contra, es tracta d’un sector
reconegut i regulat (i, en alguns casos, fins i tot protegit) a
bona part dels països que conformen la Unió Europea.
Bèlgica, Holanda, Alemanya, França, Regne Unit, Irlanda
i els països escandinaus han optat per models de legalització
diversos que, si bé de vegades han relegat aquests mitjans
a una supervivència constrictiva i molt residual, donen pistes
de com estructurar un àmbit comunicatiu mínimament
equilibrat i també de quins paranys s’han utilitzat
per no possibilitar el ple desenvolupament d’aquest tercer
sector.
Això fa que en aquests països, amb una cultura democràtica
molt més madura, hi hagi un entramat de ràdios i televisions
associatives i comunitàries prou potent i en alguns casos,
com el francès, fins i tot una llei de l’audiovisual
que reconeix el tercer sector (Llei núm. 2000-719 de l’1
d’agost de 2000, que modifica la Llei núm. 86-1067,
del 30 de setembre de 1986, relativa a la llibertat de comunicació).
Assemblea per la Comunicació Social (ACS)
Per a més informació: www.televisio.ws o www.okupemlesones.org
Per contactar: mitjanspropis@moviments.net o al telèfon 93
217 06 23
Per col·laborar: Reunions de les comissions de ràdio
i TV, els dijous a les 20h. (Plaça del Sol, 19-20, baixos.
Barcelona)
Destacat
Barcelona ha anat perdent el control social real mínimament
desitjable sobre els mitjans de comunicació públics,
alhora que anaven desapareixent els mitjans de comunicació
associatius o alternatius que van emergir amb força els anys
70 i 80.
|
