| Revista Illacrua, novembre de 2004
NOVA SOCIETAT, NOUS MITJANS DE COMUNICACIÓ
UNA NOVA MANERA D'ORGANITZAR LA COMUNICACIÓ
L'ANOMENAT TERCER SECTOR AUDIOVISUAL O MITJANS PÚBLICS NO INSTITUCIONALS
El 7 d'octubre l'Assemblea per la Comunicació Social (ACS) va organitzar la taula rodona “El tercer sector audiovisual: quin, com i per què?” amb la participació de Santiago Ramentol (Director General de Mitjans i Serveis de Difusió Audiovisuals, Generalitat de Catalunya); Victoria Camps (Consellera del Consell de l'Audiovisual de Catalunya), Carlos Zeller, professor de Comunicació de la UAB i un membre de l'ACS.
El tema és que, a proposta dels moviments socials, l'esborrany de la futura Llei de l'Audiovisual, que ha d'acabar aprovant el Parlament, inclou la consideració d'emissores comunitàries (el que es defineix com a Tercer Sector Audiovisual, TSA), al marge dels mitjans institucionals o privats.
Els gestors públics solen parlar del dial com d'un be escàs i preciós, i en el sistema analògic de fet és així: a Barcelona hi caben una setantena d'emissores d'FM i unes desenes de TV. I les sol·licituds són moltíssimes més. Algú ha de quedar fora del repartiment i s'han d'establir criteris.
Fins ara s'ha postulat que uns quants milions sobre la taula són garantia de continuïtat de la programació i de qualitat de les emissions, però això avui dia queda invalidat perquè s'han abaratit molt els costos amb les noves tecnologies, a més de ser un criteri gens democràtic i deixar a la foscor els drets de la societat civil -tan reconeguts com obviats– a ser informats i poder informar. També ha pesat la idea que el mercat garanteix pluralisme i el flux informatiu suficient per mantenir programacions variades i plurals. Els resultats salten a la vista: teleescombreria, música comercial, anuncis, noticiaris cuinats a partir de les mateixes agències de premsa i gabinets de premsa d'empreses o institucions, entreteniment barat, reducció del debat a tertulians-estrella que opinen de tot, etc. L'error està en voler ignorar que l'autèntica recerca de pluralisme, l'autèntica capacitat de generar fluxos informatius i comunicatius nous, diversos i àgils, es troba a la xarxa ja existent, creada per la mateixa societat civil. Avui molta, moltíssima gent ha tornat a prendre la paraula i comunica experiències, informacions, opinions a moltíssima altra gent utilitzant internet, els mòbils o els espais més o menys formals de comunicació i trobada. A fora dels circuits establerts de la informació s'estan gestant noves formes de llenguatge, d'expressió, s'estan assajant fórmules de correcció dels problemes no resolts pel periodisme clàssic (la contrastació i fiabilitat de les fonts, la parcialitat dels enfocs, la selecció-priorització dels temes, etc.).
En major o menor mesura, un model binari de periodista segueix encara vigent i impregnant tots els projectes comunicatius existents: el periodista estrella capaç d'entretenir i enlluernar l'audiència i/o, per altra banda, el matxaca precaritzat i condemnat a cobrir notícies a preu fet. Aquest model està ja superat per les dinàmiques socials i les evolucions tecnològiques que curt-circuiten la figura del periodista intermediari.
Això obre nous escenaris de construcció d'una nova dignitat professional, on el periodista podria veure's com a treballador dedicat a gestionar i polir els canals de comunicació, però no com a element extern, independent i per sobre del mon que l'envolta, sinó al servei d'una comunitat de la qual forma part i amb la qual hauria d'interactuar assumint crítiques, orientacions i aportant sabers.
Però encara hi ha més, el canvi de paradigma que està succeint gràcies a internet i a l'evolució del món organitzatiu ens porta pel camí d'una societat xarxa, horitzontal i participativa; i això fa que no es puguin seguir concebent mitjans en propietat i gestionats per un grup limitat de persones, sinó que el nou paradigma va més en la línia de mitjans gestionats per xarxes obertes de col·lectius, que trobin maneres de facilitar al màxim la participació i amb criteris clars d'accés. L'ACS interpreta aquesta necessitat amb la idea d'una direcció del mitjà que provingui d'una assemblea oberta de col·lectius que marcaran els criteris d'accés i la manera d'organitzar les múltiples demandes, que seran portades a terme per equips de treball de facilitadors i que utilitzaran tots els mitjans tecnològics al nostre abast per facilitar l'accés, rendint comptes a les assemblees.
En aquest sentit, pensem que l'ordenació del TSA ha de respondre a criteris clars de necessitat social i de representativitat, no pas d'antiguitat. Perquè, tot i la necessitat democràtica d'un TSA, legislar-lo pot permetre-li a l'Administració de tenir un calaix de sastre on posar tot el que no sigui comercial ni institucional: emissores obertes i en xarxa, emissores d'un grupet de persones, emissores religioses, emissores de barri, etc. però la funció del TSA és una altra: permetre que una part de l'espai radioelèctric permeti l'accés de la ciutadania als mitjans segons uns criteris clars i objectius, i en aquest sentit l'experiència dels moviments socials ha estat que, fins ara, l'accés als mitjans existents (ràdios lliures incloses) ha estat anecdòtic i arbitrari.
Una nova llei de l'audiovisual com a marc regulador de l'accés a l'ús del dial que vulgui respondre amb als canvis socials d'aprofundiment participatiu hauria de tenir com a eixos:
- Una redefinició radical dels criteris de concessió de freqüències, reduint la importància atorgada als aspectes tècnics i econòmics i prioritzant l'adaptació de les diverses propostes al reconeixement de la comunicació com a dret fonamental de ciutadania.
En aquest apartat una importància cabdal s'hauria de donar a les formes de propietat i gestió, com més horitzontals i esteses millor, i a la previsió de mecanismes transparents i públics per garantir l'accessibilitat de cada mitjà per part de la ciutadania.
- Una reserva important de freqüències per a usos socials (proposem 33%) a part dels mitjans privats i institucionals, amb igual possibilitats de potència que aquests i que es mantinguin amb l'autofinançament, amb la publicitat institucional i de l'economia social, i amb unes línies de finançament públic fixades per llei, que permetin la sostenibilitat sense condicionar (a França es grava als mitjans comercials amb una taxa per finançar els mitjans comunitaris).
- La introducció de noves fórmules de gestió i accés públic als mal anomenats mitjans públics, tal i com defensava la Campanya “COM és possible?” ( www.comespossible.org )
- Uns mecanismes que impedeixin una major concentració d'emissores en mans privades.
Sembla que la Direcció General de Mitjans i Serveis de Difusió Audiovisuals té bona predisposició en aquesta línia, però en la Jornada van argumentar que veuen molt difícil de tirar-ho endavant si els grups parlamentaris i Madrid no ho permeten. Caldrà que fem pressió a la Direcció General, al CAC i als grups parlamentaris per tal de no permetre que les possibilitats existents es desnaturalitzin.
Per últim, som conscients que els moviments socials han produït anàlisis sobre la importància dels mass media en la nostra societat i diagnòstics sobre el seu paper desmobilitzador i manipulador en la pràctica totalitat de les lluites des dels moviments. Però això contrasta amb poca mobilització per canviar aquesta realitat. Ara toca endegar iniciatives amb voluntat d'incidir i de modificar les relacions de forces en el control i naturalesa d'aquests mateixos mitjans. I de vegades sembla que alguns sectors no creuen en la possibilitat d'una gestió diferent dels mitjans i s'accepta com a inevitable l'actual statu quo, fins al punt de veure propostes (com la Campanya “COM és possible?”) de reapropiació de quotes d'espai públic per part de moviments i societat civil com a lluites “reformistes” o “entristes”. En les definicions dels grans marcs de relació poble-poder (llei de l'audiovisual, polítiques comunicatives generals) s'opta sovint per la reivindicació d'espais on poder cultivar les pròpies aspiracions comunicatives, sovint rèplica formal, tot i que amb continguts diferents, dels models dominants. I és que avui en dia el concepte de contrainformació ha de canviar, ja que el cor de les lluites en el camp de la comunicació ha passat de l'àmbit dels continguts al de la gestió i del control dels fluxos d'informació. No té sentit, des d'una òptica de transformació i de democràcia directa i radical, que un mitjà estigui sota el control d'un grup de 10-50 persones que n'ostentin la propietat, que en defineixin els criteris d'accés fora de qualsevol debat públic i transparent, excloent qualsevol poder de decisió per part del “poble-audiència”. En el nou paradigma social, creiem que els moviments socials no ens hem de plantejar mitjans audiovisuals alternatius organitzats per col·lectius tancats de persones que volen donar altres informacions diferents de les convencionals. Perquè el problema no és de voluntat (molts comunicadors de mitjans privats, públics o contrainformatius ho volen fer bé, i certament això es nota), però el problema de dissonància amb la societat és de model i radica en la manera de crear les informacions. La democratització del camp audiovisual no vindrà de mitjans convencionals amb millors periodistes, sinó d'uns mitjans creats i orientats per a un únic fi: permetre l'accés de la ciutadania per tal que sigui ella mateixa qui produeixi el debat públic.
Jordi Oriola, membre de l'Assamblea per la Comunicació Social (ACS, www.okupemlesones.org ) un espai de confluència dels moviments socials format per 133 col·lectius.
|
