| Publicat a El Triangle (25-31 d'octubre de 2004)
OBRINT ESPAIS PER LA COMUNICACIO SOCIAL.
LA LLUITA PEL TERCER SECTOR DE L'AUDIOVISUAL.
L'Assemblea per la Comunicació Social (ACS), un espai de confluència dels moviments socials al voltant de qüestions comunicatives -format per mes de 130 associacions, col·lectius i xarxes del teixit social català- va organitzar el passat dia 7 d'octubre una taula rodona titulada “El tercer sector de l'audiovisual: quin, com i perquè?”. En l'acte hi van participar Santiago Ramentol (Director General de Mitjans i Serveis de Difusió Audiovisuals), Victòria Camps (Consellera del Consell de l'Audiovisual de Catalunya) i Carlos Zeller (professor de Comunicació a la UAB) (1).
Aquest fou un dels actes organitzats per l'ACS per tal d'aconseguir que la legislació en matèria audiovisual (catalana, estatal i europea) reconegui el Tercer Sector de l'Audiovisual (TSA), es a dir, que les emissores de radio i televisió comunitàries estiguin emparades per la llei. Aquesta tardor el Parlament de Catalunya ha de redactar la Llei de l'Audiovisual de Catalunya, i des de la societat civil hi tenim molt a dir.
El dret a informar i ser informats es un dels primers drets codificats en les constitucions occidentals però potser un dels mes vulnerats. Aquest fet s'agreuja si constatem la importància que ha adquirit la comunicació en les nostres societats. Es a partir d'aquí, com des de la societat civil organitzada s'estan duent a terme diferents estratègies (totes necessàries i complementaries) per democratitzar els mèdia i el panorama comunicatiu: l'educació en comunicació, la reivindicació del dret d'accés en els mitjans públics (i privats), les diferents formes de guerrilla comunicativa o la construcció de mitjans de comunicació propis. Aquesta ultima estratègia la podríem insertar dins d'un projecte mes ampli de construcció d'una esfera publica no estatal (no limitada en el terreny comunicatiu) per part de la societat civil organitzada.
Però mentre en altres camps la construcció d'aquesta esfera publica no estatal tant sols depèn de la voluntat dels i les ciutadanes implicades en els projectes (oficines contra la precarietat social, ambulatoris autogestionats, universitats populars o premsa escrita) el treball en el camp dels mitjans audiovisuals requereix un tractament diferent. Quan parlem de mitjans audiovisuals hem de tenir en compte que el nombre de canals de TV o de freqüències de radio es limitat i que per tant fem referència a un be escàs. Es així que es justifiquen les demandes a favor de la garantia d'un tercer sector, i una reducció mitjançant la llei dels espais radiofònics dedicats al sector institucional i comercial.
Segurament, però, la responsabilitat en gestionar l'espai radioelèctric no haurà de recaure només en l'administració, sinó en tots els actors que hi interactuen. Per això des de l'ACS també hem fet una demanda a les autoanomenades “ràdios lliures” de la ciutat per compartir espais comunicatius infrautilitzats per tal de poder maximitzar l'accés a les ones de la societat civil -demanda no contestada o contestada en termes negatius-.
Que es el TSA?
Des de l'ACS entenem que el TSA el formen aquelles emissores de ràdio i televisió que siguin propietat de sectors organitzats de la societat civil , intentant que aquesta propietat correspongui al màxim ventall possible de col·lectius i entitats sense afany de lucre , que defineixin uns criteris clars d'accés per persones i grups de la comunitat a la que s'adrecen, així com mecanismes de control per garantir aquest dret.
Considerem, però, que cal superar l'obsolet concepte de comunitat que encara impregna bona part de la cultura política a casa nostra i que el redueix a la pertinença a un àmbit geogràfic o a un ètnia concreta. Tenint present els canvis tècnics i d'organització social que estem experimentant, caldrà estendre el concepte i introduir el terme de comunitat d'interessos (completant les referències geogràfiques amb les no geogràfiques), així com també comunitat interpretativa (completant l'estructura material amb la no material) (2). Si utilitzem el terme de comunitat d'interessos, podrem conceptualitzar com emissora comunitària o del TSA una emissora que tingui com a comunitat d'interessos, per exemple, les persones que es van mobilitzar contra la guerra.
L'altra qüestió a remarcar en aquesta definició sobre el TSA es la importància que pren l'accés de la comunitat al mitja. En aquest sentit, per tal de garantir el dret d'accés cal que les emissores comunitàries tinguin fixats uns criteris clars i públics d'accés , i uns mecanismes de control d'aquests. Existeixen diferents tipus d'accés al mitja, i com a mínim cal garantir els següents: participació durant la programació; accés a opinar sobre la programació; accés a produir la programació; accés a decidir sobre la programació; accés a la gestió i propietat del mitja.
Quin TSA?
Per tot el que hem dit abans, es important que els poders públics (catalans, estatals i europeus) reconeguin el TSA i el contemplin en les seves legislacions en matèria audiovisual. Però no val qualsevol reconeixement. Necessitem que les politiques comunicatives contemplin el TSA, però un TSA amb garanties.
Per una banda no volem un tercer sector descafeïnat, es a dir, que mantingui en una situació d'inferioritat i marginalitat el mitjans comunitaris. Creiem que a cada sector de la comunicació li corresponen unes funcions diferents però importants per la societat. En aquest sentit, per exemple, cal garantir per llei una reserva de l'espectre per aquestes emissores (33%); no establir a priori límits -ja siguin tècnics o territorials- a aquest sector de la comunicació; i legislar de la mateixa manera per radio i per tv. Per altra banda no volem que la definició d'aquesta nova tipologia d'emissores serveixi per encobrir un sector institucional disfressat (emissores que tenen els seu espai en el sector institucional), una privatització amb finalitats lucratives (emissores que han venut part de la seva freqüència a empreses) o una privatització “sense fins lucratius” (emissores que perverteixen l'essència dels medis comunitaris: l'obligació de garantir l'accés i la participació a la comunitat a la que van dirigits).
El TSA esta reconegut en moltes legislacions d'arreu del món, prenent aquestes emissores diferents noms: mitjans públics (Austràlia), mitjans associatius (Franca o Dinamarca) i mitjans comunitaris (Canadà, Irlanda, Regne Unit o Veneçuela). Es a traves de l'anàlisi d'aquests casos que hem pogut veure com la contemplació del TSA en les polítiques comunicatives no es una tasca fàcil ni baladí. I que cal la participació de tots els actors implicats, sobretot de la societat civil, en la definició de les polítiques comunicatives.
Gemma Ubasart i González, membre de l'ACS.
(1) Per més informació de l'acte www.okupemlesones.org.
(2) Per una anàlisi més àmplia del concepte de comunitat en relació als mitjans comunitaris veure Carpentier, Lie i Servaes, “Community media- Muting the democratic media discourse?” a http://homepages.vub.ac.be/%7Ejteurlin/Publications/Sussex/Nicosussex.pdf.
|
