| Algunes consideracions al voltant del TSA:
- Catalunya sempre ha tingut un associacionisme molt fort i dinàmic, i ara gràcies a internet i a una educació universal estem canviant de paradigma social: societat xarxa, horitzontal, participativa i amb trasvassament d'informació en totes direccions. Estem encara a mig camí perquè els canvis socials porten temps i hi ha fortes inèrcies, però el canvi és a tots nivells.
- Per exemple en el camp polític és innegable, avui dia, que la democràcia representativa no satisfà les expectatives de participació de la societat actual. Això no ho poden defensar ni els més afèrrims partidaris de la democràcia representativa.
- De la mateixa manera, en el panorama mediàtic, ja no podem concebre el ciutadà com a receptor de notícies manufacturades per professionals (del que sortia l'exigència del dret a una informació veraç i rigorosa), sinó que el rol que actualment es demana és el de receptor-emissor, i tampoc podem concebre mitjans en propietat i gestionats per un grup limitat de persones, sinó que el nou paradigma que ve exigeix que els mitjans siguin gestionats per xarxes de col·lectius en assemblea i facilitant al màxim la participació i amb criteris clars d'accés.
- Semblarà pretenciós, però dotar la societat catalana d'uns mitjans públics no institucionals és estar a l'altura del repte que ens planteja la història. Més endavant en veurà a més claredat l'encert d'aquesta aposta.
- Per tant caldria que aquest TSA no fos un calaix de sastre de tot lo “raro”: mitjans oberes i en xarxa, mitjans xiriguito, radios lliures, mitjans religosos, etc...
- I atenció perquè el TSA pot néixer desvirtuat. Pensem que l'ordenació del TSA ha de respondre a criteris de necessitat social (per exemple, no al tarot, pornografia?) i de representativitat, no pas d'antiguitat com alguns sectors defensen, perquè això és legitimar els que han estat emetent alegalment.
1) Repartició de l'espai audiovisual : Actualment la major part de l'espai és en mans privades i encara demanen més concessions. Cal recordar que l'espai audiovisual és un bé públic, com l'aire o l'aigua. Que s'utilitza per fer negoci ja és qüestionable, però el que és intolerable és que la ciutadania s'acabi sentint privada d'usar públicament aquest bé, i a més es pretengui passar aquesta situació per normal. Pot ser habitual, però no té res de lògica ni de democràtica.
- Cal que una franja de les freqüències sigui reservada (33%). Com serà el barem? Qui l'avaluarà? El CAC? Un òrgan de la societat civil en associació amb el CAC? Com s'assegurarà que siguin mitjans col·lectius? Que cada cert temps es revisin les concessions.
- Cal que aquests mitjans estiguin a part dels privats. No hi poden competir econòmicament (a Itàlia hi ha hagut una desregulació que ha portat a la llei de la selva). El TSA més aviat seria del camp públic però no institucional.
- Cal vigilar que una legislació del TSA (avanç) no vagi en paral·lel amb una indefinició del criteri d'accés als mitjans públics institucionals i un empitjorament de les condicions del sector privat comercial que permeti una major concentració que l'actual.
2) Potència dels mitjans : Es parla en la Llei de “mitjans comunitaris”. Etimològicament el nom ens satisfà, però és un nom tendenciós que pot fer pensar en mitjans de poca potència d'abast d'una petita comunitat, barri, etc... Creiem que cal entendre comunitari com comunitat geogràfica o d'interessos (moviments socials, educació, cultura, etc...). Si la potència és baixa, aquests mitjans quedaran automàticament marginalitzats, i la necessitat que exigeix el TSA quedaria insatisfeta. Han de permetre potències iguals als mitjans públics i privats.
3) Sostenibilitat econòmica : A part de la possibilitat de l'autofinançament, cal permetre la publicitat institucional i del sector de l'economia social, no per ànim de lucre, sinó per ànim de viabilitat econòmica, i cal obrir línies de finançament públic fixes (no per la via de projectes, ja que això serviria el clientelisme en bandeja), que permetin la sostenibilitat sense condicionar políticament a la ciutadania en la producció d'informacions. Podria ser com a França, que es grava als mitjans comercials amb una taxa per finançar els mitjans comunitaris o amb el que retirarà el govern de la Generalitat en subvencions a mitjans privats (cas de La Vanguardia).
Creiem que els moviments socials han de plantejar-se dues qüestions:
1- Que és possible i raonable organitzar uns mitjans.
2- Ja no podem craure en el model caduc de mitjans organitzats per un sol col·lectiu que diu que vol fer un periodisme realment diferent. Perquè el problema no és de voluntat (molts periodistes de mitjans privats, públics o contrainformatius ho volen fer bé, i certament això serveix més que si volen instrumentalitzar el periodisme), però el problema de dissonància amb la societat que ve és de forma, i estriba en la manera de crear les informacions. La democratització dels mitjans no està en millors periodistes, sinó en permetre l'accés total de la societat civil, però no de forma caòtica i antiestètica, sinó de manera ordenada, pautada i organitzada per la pròpia societat civil en assemblea o a través de mitjans tecnològics avui possibles.
Assemblea per la Comunicació Social
|
